Entrenament Ryu Kyu Kobudo Shimbukan

El passat cap de setmana vaig poder gaudir un cop més a Barcelona de dues jornades intensives d'entrenament de kobudo (Ryu Kyu Kobudo Shimbukan). No tenc paraules per agraïr la generositat que me demostren cada vegada els dos liders que actualment té aquest estil a Espanya, els senseis José Luis Soto y Rafael Pulgarín. Alguns companys de Bèlgica es van desplaçar també fins Catalunya per poder disfrutar dels seus ensenyaments. En aquesta ocasió hi hagué un repàs quasi complet als kata del sistema, treballant en conjunt i, posteriorment per grups, segons nivell. La part més interessant va ser la dedicada a aplicacions pràctiques. En aquesta ocasió hi hagué temps (en total van ser més de 10 hores d'entrenament) per repassar els katas troncals del sistema: Maezato no Tekko; Maezato no Nunchaku; Akamine no Nunchaku; Shushi no kun sho; Sakugawa no Kon sho; Shushi no Kon dai; Chikin Shitahaku no Sai; Chatan Yara no Sai: Hamahiga no Tonfa y, segons els nivells de cada un, alguns pogueren gaudir d'una introducció a Kanegawa no Nicho Kama i a Kanegawa no Timbe.

El sistema Shimbukan que estic estudiant des de fa un parell d'anys té una gran riquesa de noviments que el distencien d'altres sistemes de Kobudo amb els que estava més familiaritzat. Cal destacar sobretot la gran importància que dóna al treball de koshi (maluc) la qual cosa suposa una gran dificultat fins i tot pels que fa molts anys que fem karate.

En aquest entrenament vam incidir també amb les aplicacions "pràctiques" (entre cometes perquè, per suposat, ningú no va armat pel carrer per defensar-se, entre d'altres coses perquè és il·legal) amb el tekko. També ens enfrontarem amb la dificultat dels treballs de yakusoku arma/arma, coneguts formalment en el sistema  com bo tai bo i bo tai sai, exercicis formals que no cal confondre amb els bunkai o els oyo (anàlisi i aplicacions) que són lliures i amb l'únic límit que ens imposi la nostra imaginació i la nostra capacitat tècnica. O sigui: exactament igual que en el karate.

Un cop més, el millor de les dues jornades d'entrenament va ser la calidesa humana de senseis i companys i per suposat, l'aportació d'un caramull de detalls tècnics i correccions que me proporcionen valuós material per a les meves sessions d'entrenament personal i per a l'intercanvi amb els meus alumnes.

Foto de família després de la llarga sessió de dissabte.

Setembre, temps de reprendre la normalitat

Després de dos mesos de ple estiu, aquest comença a arribar al seu final i també començam a tornar a la regularitat dels entrenaments a Sóller Goshinkan. Com a cada principi de temporada, els objectius són molts i ambiciosos, segurament molt més d'allò que permeten els recursos i, fins i tot les forces.
Tot i això el mes d'agost no hem deixat d'entrenar ni de practicar, tal volta d'una manera més relaxada i dispersa del que és recomanable, però també amb estones i dies agradables d'intercanvi, alguns dels quals encara els reservem per al mes que ara comença.
El mes d'agost vam celebrar a Sóller un entrenament conjunt del grup Shotokan Karate-do Internacional Illes Balears (Shotokan Kanazawa-ha), que va ser dirigit pel sensei Manuel Román. Aquest dia es va treballar el kata Gankaku, així com algunes aplicacions de Kihon ippon kumite. Després els més atrevits realitzaren algunes demostracions als demés: Román sensei i jo mateix vam mostrar Wankan; Toni Jiménez i Andrés Forteza, s'animaren amb Nijushiho; a petició d'alguns, Román sensei realitzà Unsu i, finalment, jo mateix vaig mostrar kobudo amb el kata de bo Shushi no kun sho. I és que l'intercanvi i la demostració entre companys sempre és enriquidora i ens permet descobrir subtilitats de la forma de practicar de cada un a més de corregir defectes.

Manolo sensei, Lluc: Wankan.

Lluc: Shushi no kon sho.

Lluc: Shushi no kon sho.

Toni Jiménez i Andrés Forteza: Nijushiho.

José Miguel Tur: Sochin

Shotokan SKI IB yudansha a Sóller.
Toni Jiménez, Toni Iglesias, José M. Tur, Juan Castillo.
Miguel A. Matitos, Loli, Lluc, Manuel Román, Andrés Forteza.

També el mes d'agost hem tengut l'honor de rebre al nostre dojo visitants d'altres clubs de karate que han volgut compartir un entrenament amb nosaltres. En concret han assistit a alguna sessió de karate i kobudo, Miquel Vallcaneras i Pere Bernat, tots dos del club karate Sóller i deixebles del sensei Xisco Casasnovas. Llàstima de no haver-ne deixat constància gràfica!

Per això, a partir d'avui mateix no continuam, ja que no hem aturat, però començam la regularitat dels entrenaments. A Sóller, els dimarts a les 19,30 (karate i kobudo) i els dijous a les 20,15 (karate), a més d'algun entrenament especial algun dimecres (kobudo) i, al menys un cop per setmana, a Palma a practicar Shotokan S.K.I. amb el meu mestre Manuel Román.

I més coses que anunciarem abans de que acabi aquest mes. Ànim i bons entrenaments. Gambatté kudasai!

Seguint amb els entrenaments de kobudo

Entrenant el kata de bo  Shushi  no kon sho

La pràctica del kobudo, una vegada més ho dic, no es pot deixar per a entrenaments ocasionals. Fins i tot quan es treballa a un nivell baix (que, per suposat és el meu cas) és necessari treballar el màxim d'hores possiblee, especialment el bo, però també la resta de buki (armes) que depenen de cada estil. En un seminari de kobudo en el que vaig participar ja fa molts anys amb el conegut mestre Choyu Hentona me va quedar gravada una cosa que va dir: "les armes (de kobudo, és clar...), sobretot, s'han de 'tocar' molt, s'hi ha de jugar continuament com si fossim una mica beneïts"). El que volia dir és que no basta memoritzar els moviments bàsics, kata o aplicacions, sinó que la familiarització amb les eines ha d'arribar a ser tan natural que un quasi s'ha de sentir més incòmode quan no té les armes a la mà que quan les té. S'han de convertir en definitiva en una 'extensió" del nostre cos. Clar. Això és més bo de dir que de fer. La pràctica del kobudo està envoltada de moltes dificultats. Per a mi, les principals, són dues: espai i, sobretot, temps. La primera (espai) és relativament bona de solucionar. Si el dojo o gimnàs és massa petit o de sòtil baix (la qual cosa impedeix la pràctica, per exemple, del bo o del nunchaku) sempre ens queda el recurs d'entrenar al jardí, o a l'aire lliure (afortunadament aquí no ens falta això darrer). La segona (el temps) ja és molt més mala de trobar. Les obligacions diàries ens deixen poc d'això darrer i, a més, també hem de seguir practicant karate (recordau el tandem karate-kobudo, les dues rodes de la carreta, etc...). Per això cal aprofitar les èpoques de l'any més favorables. A l'estiu alguns tenen vacances i el dia és més llarg i hi ha més temps. Després, només ens cal vèncer el tercer impediment: la manca de voluntat. Si tenim un lloc, disposam de temps (o l'organitzam bé) i no ens manca la voluntat... no tenim excusa per no entrenar.
Per això, aquest estiu, com venc fent en els darrers anys, he incrementat la pràctica del kobudo intentant que no sigui en detriment de la del karate (malgrat una mica sí que ho és). El treball de kihon i kata l'he centrat en les armes bàsiques, com correspon al meu nivell: tekko, bo, nunchaku, tonfa i sai. Cal una sessió de dues hores per repassar base i kata d'aquests cinc estris. Però ja se sap, quan una cosa agrada, el temps passa aviat. Ànim i bons entrenaments.

Hamahiga no tonfa

Maezato no nunchaku

Kaeshi ippon kumite

Pràctica de Kaeshi ippon kumite aquest dimarts a Goshinkan dojo.

Dins la pràctica progressiva del kumite segons el mètode del mestre Hirokazu Kanazawa, Kaeshi ippon kumite ocupa un lloc destacat dins l'apartat de Kihon Kumite o kumite bàsic. Segons Kanazawa sensei  (Kokusai Shotokan Karate-do Kumite Kyohan, Tokyo, 1987) l'objectiu d'aquest EXERCICI,  és similar al del Kihon ippon kumite però amb la diferència que està dissenyat per desenvolupar el sentit de la intuició (kan) en el combat. En paraules de ciència esportiva diriem que té com objecte el desenvolupament de la capacitat i velocitat de reacció. El procediment difereix bastant de Kihon ippon kumite, sobretot perquè la posició de sortida és Shomen shizen tai (posició natural). El primer atacant esdevé al final el contra atacant ja que l'atac inicial servei per provocar una reacció en el contrari que serà immediatament defensada i contra-atacada. La finesa i concentració de semete i ukete esdevé un segon punt important en aquesta pràctica ja que, al contrari de Kihon ippon kumite el que inicia l'acció només avisa el contrincant del nivell d'atac (a excepció de keri), però no li revela ni la tècnica ni si ho farà amb la dreta o amb l'esquerra.  Per això es parteix d'una posició natural i no de kamae. També per aquest motiu Kanazawa sensei destaca que "unsoku (el desplaçament) és un dels punts importants i requereix finesa d'acció i potència muscular a les cames per aconseguir una 'arrencada' instantània", uns aspectes que sens dubte aquest tipus de kumite contribueixen a desenvolupar.

Provant nou material

Escut i manoples nous per a entrenar!

Gràcies a un generós donatiu el dojo del C.P. Victòria (Goshinkan) ha estrenat avui nou material d'entrenament per als alumnes més joves. Es tracta de manoples i escut de pell que serveixen per entrenar cops de puny i de peu. És poc habitual utilitzar aquest tipus de material en el karate infantil. Però sempre de forma molt controlada es pot anar introduint amb la finalitat de que poc a poc vagin assolint conceptes com distància, timing, potencia... i utilitzin correctament les superfícies del puny o del peu aptes per al cop. A més d'això, combinant el clàssic treball de kihon (amb cops sempre a l'aire que acaben per avorrir-los) amb un tipus de treball més realista contra un objecte adient i segur (com el que mostren les imatges), sens dubte s'afavoreix la seva progressió d'una forma més transversal i completa. I, a més, s'ho passen d'allò millor. Per tant, en nom meu i dels meus alumnes més petits, moltes gràcies als que han fet possible l'adquisició d'aquest valuós material.

Practicant Mawashi geri amb ganes.

Suant de valent

Suant

Ha començat la calor i amb ella l'entrenament es fa més feixuc. Dissabte, amb 33 graus de temperatura a l'exterior (uns 27 a l'interior del dojo, un temps certament més calorós del que és habitual en aquesta època de l'any) ) vaig fer el meu habitual entrenament de kobudo dels caps de setmana. Repàs de kihon i kata (Bo-kihon, Sai-kihon, Maezato no tekko, Maezato no nunchaku, Akamine no nunchaku, Shushi no kun sho, Sakugawa no kun sho, Tsuken shitahaku no sai, Chatanyara no sai i Hamahiga no tonfa). Quan comença la calor molta gent abandona l'entrenament (també, curiosament, quan fa molt de fred). La temperatura ahir a Sóller (Mallorca, arxipèlag de les Balears, Mar Mediterrània) era 3 graus superior a la que hi havia a la ciutat japonesa de Naha (Okinawa, arxipèlag de les Ryukyu, Oceà Pacífic), situada en l'àrea subtropical, on feien 30 graus. Allà, a milers de quilòmetres, segurament centenars de persones estaven practicant els mateixos kata en condicions meteorològiques similars, sobre un parquet o trispol de fusta en vells dojos sense dutxa. Aquesta 'comunió' amb persones que no conec però amb les que m'uneix el meu amor pel karate i el kobudo, m'anima a seguir entrenant fins i tot quan el cos ja sembla dir que no en vol més. Minoru Higa sensei (Shorin Ryu Kyudokan hanshi) en una de les darreres entrevistes publicades a internet diu "Karate training is hard, it is not fun". Pot ser no sigui divertit però sí que pot ser molt satisfactori, fins i tot quan fa tanta calor (veure post relacionat al meu altre blog: http://sempaijuku.blogspot.com.es/2013/06/tomato-sensei.html)

Gaudir de la pràctica al dojo

Després de la pràctica de dimarts a Goshinkan: Lluc, Vicenç i Miquel A.

Practicar karate-do i kobudo és més que "entrenar". El dojo no és un gimnàs. És un espai on en un ambient familiar ens centrem en millorar les nostres habilitats físiques i a gaudir a la vegada que intentem fer-nos millors com persones, més forts i obtenir també més salut i més capacitat d'autoprotecció. La pràctica de karate i kobudo esdevé llavors "keiko", una activitat en la que la relació humana es combina amb la transferència de coneixements (en ambdues direccions), el contacte físic i l'aprenentatge tècnic.

Sessió completa

Buki, "esperant torn" sobre el trispol del dojo.

Aquest dimecres, sessió d'entrenament personal en kobudo. Quasi dues hores de feina en solitari repassant bases i katas troncals: Maezato no tekko; Maezato no Nunchaku; Akamine no nunchaku; Shushi no kun sho; Sakugawa no kun sho; Tsukenshitahaku no sai; Hamahiga no tonfa i un tast de Chatanyara no sai. Dimecres  me tocava entrenament de karate però degut a la feina no hi vaig poder assistir. De cada vegada veig que el kobudo no el puc deixar per a entrenaments ocasionals per la qual cosa qualsevol oportunitat per poder treballar s'ha d'aprofitar. Malgrat sigui tot-sol i en unes hores del dia en les que el cos el que demana és anar a descansar. Val la pena.

Ordre



Després de l'entrenament.

Els meus alumnes infantils al dojo Sóller Goshinkan ja han après la primera lliçó. Estic satisfet perquè tot i que encara els costa bastant, després d'uns mesos, entendre les complexitats de la dinàmica del karate, sí que han après alguns aspectes més subtils però igualment importants. Aquests els puc resumir aquí amb dues paraules japoneses (a ells, evidentment, no els hi ho explic així): rei i saho. Respecte i cortesia, formen en karate-do una part substancial de l'entrenament. I això inclou tots els aspectes de la pràctica, començant pel respecte als companys, al mestre,  qualsevol part de l'equip o de les instal·lacions i també al vestit d'entrenament (dogi). Per això, veure com deixen els seus dogis després de la clase és un bon exemple de que ho han entès.

Nou repte

En la meva progressió dins l'art del kobudo m'enfront a un nou repte. Tonfa (o tunfa, o tuifa) és segurament un estri familiar a molta gent. El seu origen és incert però sembla procedir de la zona d'Indonèsia on va passar a Okinawa per convertir-se -de la mà del karate- en una arma formidable de defensa. Tant és així que una versió de porra inspirada en la forma i el maneig d'aquest estri pagès és va incorporar en els anys 70 com arma defensiva a la majoria de policies del món. Al llarg dels meus anys d'intrusió (que no dedicació) dins l'art del kobudo (que vaig iniciar a Madrid en els anys 80) he anat deixant a banda la pràctica del tonfa per centrar-me sobretot en bo-jutsu, sai-jutsu i nunchaku-jutsu. Ara he començat a redescobrir l'interès d'aquesta especialitat fins el punt que en els darrers mesos pràcticament he basat el meu entrenament de kobudo en tonfa-jutsu. El retorn al contacte amb la fusta, equilibra altre cop l'entrenament amb les altres armes. En el sistema Taira l'alternança ferro-fusta en l'aprenentatge i progrés de les diferents buki (armes) no sembla casual: ferro-fusta/ferro-fusta/ferro-fusta... (tekko/bo-nunchaku/sai/tonfa/kama...).

Tonfa-jutsu no està exempt de grans dificultats. Com ha passat amb les versions pel·liculeres de nunchaku (fins al punt ridícul exhibit per alguns 'experts' que converteix aquesta arma en 'molt perillosa' però sobretot per al mateix que creu dominar-la), el maneig de tonfa no consisteix només amb saber-lo voltejar a l'estil "kung-fu spaghetti". La transferència d'energia des del sòl a l'arma passant pel maluc és la principal dificultat. Només així la força centrífuga imprimida a la fusta amb l'ús del braç i el canell tendrà efectivitat i no quedarà en la simple vistositat del volteig. I és en aquesta connexió on hi entra el que per a mi és el "secret" del kobudo: és indissociable de la pràctica seriosa de karate. Pens que sense una bona base en karate mai es pot dominar l'art okinawès de les armes pageses. Karate i kobudo són com les dues rodes d'un carretó.

El meu vell parell de tonfa.