Un any de pèrdues

El 2015 han estat varis els reconeguts mestres del karate-do que ens han deixat. Alguns d’ells representaven autèntiques baules entre el karate actual i el clàssic i la seva pèrdua, si més no, cal ser destacada ja que el karate que avui en dia gaudim és un herència cultural que s’ha preservat gràcies a la feina d’aquests homes i dels seus predecessors.

Entre els grans karatekas que han finat aquest 2015 (pot ser n’hi hagi més però m’han passat per alt) trobam Teruo Chinen sensei, que va morir el dia 9 de setembre. Chinen sensei va ser deixeble de Eiichi Miyazato sensei fundador del famós dojo Jundokan (Okinawa Goju-ryu) i un dels grans exponents del Karate-do de la segona meitat del segle XX.

Teruo Chinen de jove entrenant Sanchin baix la supervisió física (shime) del seu mestre Eiichi Miyazato

També cal destacar la desaparició de Uechi Kanmei sensei que va morir el dia 13 de setembre de 2015. Uechi Kanmei era el tercer ‘soke’ (cap) de la Uechi Ryu i des de 1991 estava al front d’aquesta escola com successor del seu pare Uechi Kanei.

Uechi Kanmei, III soke de la Uechi-ryu

Però el 2015 també han mort altres dos importants mestres que ostentaven la màxima responsabilitat de dues de les ryuha més importants del món.

El dia 26 de juny del 2015 va morir, als 89 anys d’edat Jiro Otsuka sensei, cap mundial de l’estil Wado-ryu. Otsuka sensei era el fill del fundador d’aquesta escola japonesa, Hironori Otsuka (1892-1982) i hereu d’aquest singular i únic estil de karate que conserva entre les seves arrels no només el llegat del karate d’Okinawa (bàsicament a través dels mestres Funakoshi, Mabuni i Motobu) sinó també els secrets de l’escola Shindo Yoshin-ryu de jujutsu. D’aquí que fundàs el seu estil baix la denominació de ‘jujutsu-kenpo’.

Jiro Otsuka, hereu del llegat de la Wado-ryu (Karate i Jujutsu kenpo)

 La darrera pèrdua ha estat la del gran mestre Kenei Mabuni, que va morir va només unes setmanes, el 19 de desembre del 2015. Nascut a Shuri (Okinawa) l’any 1918, el mestre Mabuni era el fill i l’hereu del fundador de l’estil Shito-ryu, Kenwa Mabuni (1889-1952) de qui va prendre karate des de molt petit. Mabuni Kenei va viure en primera persona el desenvolupament del karate modern i va conviure i aprendre, a més del seu pare, d’alguns dels seus grans artífexs, entre d’ells Yasuhiro Konishi (Shindo Jinen-ryu). Com a dada curiosa cal esmentar que entre els seus mestres també s’hi troba Fujita Seiko, considerat per molts com el darrer ninja autèntic que va viure al Japó (Koga-ryu).

Mabuni Kenei, fill de Mabuni Kenwa, cap mundial de la gran escola  Shito Ryu

Totes aquestes persones són insubstituïbles ja que, tot i adaptar-se als nous temps, i haver assegurat la pervivència dels llegats que reberen en el seu moment, són testimonis d’una època daurada del nostre art marcial que mai més no tornarà.

Annanko, recuperant la Llum del Sud

Des de fa un temps he començat a incloure en els meus entrenaments personals el kata Annanko.

Annanko va ser el primer kata 'superior' que jo vaig aprendre. Eren els anys 70 i jo practicava l'estil Sankukai, derivat i evolucionat des de Tani-ha Shito Ryu (Shukokai). Annnako era un kata de nivell mig que s'aprenia just després dels Pinan. Els moviments eren  rápids i incissius, amb tècniques directes i contundents que traspuaven funcionalitat: seiryuto, hijiaté, uchiuke, moroteuke, shutouchi, maegeri... i subtils moviments d'alliberament i kakete. Tècnicament senzill, bo de recordar i útil...

Jeff Huertas, un dels meus primers mestres de karate, executant seiryuto kamae, del kata Annanko (ca. 1974)

Es tracta a més d'un tresor del karate que cal conservar i difondre. Annanko es practica en molts estils de karate i existeixen múltiples variants tot i que realment n'hi ha només dues versions principals.

La fundació del kata s'atribueix a Kyan Chotoku, el gran-petit home del karate d'Okinawa que l'hauria portat de Taiwan (d'aquí el significat d'Annanko: la llum que ve del sud). La versió més original es practica per tant a les branques de Shorin Ryu i/o Shorinji Ryu que deriven directament de Kyan sensei.

Kyan Chotoku sensei, importà Annanko de Taiwan cap a Okinawa.
En l'idioma de l'illa (uchinaaguchi) Kyan era conegut com Chan Mi Gwa

La segona versió (també amb moltes variants) arriba als nostres dies a través de Shito Ryu. Existeixen a més, que jo sapi, algunes versions molt modificades. La primera a Matsubayashi Ryu, encara que conserva el nom del kata és en realitat un kata diferent, segons sembla un homenatge de Soshin Nagamine al seu mestre Kyan. La segona i més sorprenent la trobam a l'estil Shotokai (!). Explic tot això, evidentment, simplificant enormement les intrincades històries que envolten el karate i la transmissió dels kata al llarg de les dècades.

Versió d'Annanko practicada en una de les diferents branques  Shorinji Ryu

Tots els que me coneixen saben que tot i ser practicant de Shotokan sempre m'ha agradat conèixer i estudiar kata d'altres escoles i que defens una pràctica que jo anomen "transversal".  Bé, aquest concepte no té res de nou. De fet ja he comentat altres vegades que els "estils" o "escoles" de karate poc tenen a veure amb l'autèntica tradició de l'art marcial, més bé al contrari. Si no, com s'explica que fa un segle existissin només, com a molt, dues o tres "escoles" de karate i que ara n'hi hagi més de 100? Però aquest és un altre tema que dóna per molt i que no era l'objectiu del comentari d'avui.

La 'construcció' d'un karateka es va modelant al llarg de tota la seva vida i els coneixements són acumulatius. Si començam una casa i interrompem un temps la seva edificació per manca de pressupost, en continuar no esbucarem tot el que ja hem construït abans. L'única condició, però, és que l'estructura es mantengui en bon estat. En aquest cas podem seguir edificant sobre la mateixa base i malgrat canviem el disseny, el que ja està fet romandrà com part de l'estructura final.

És amb aquest esperit que Annanko - un material ja quasi oblidat però existent en la meva estructura- torna ara formar part del meu treball.