Sessió completa

Buki, "esperant torn" sobre el trispol del dojo.

Aquest dimecres, sessió d'entrenament personal en kobudo. Quasi dues hores de feina en solitari repassant bases i katas troncals: Maezato no tekko; Maezato no Nunchaku; Akamine no nunchaku; Shushi no kun sho; Sakugawa no kun sho; Tsukenshitahaku no sai; Hamahiga no tonfa i un tast de Chatanyara no sai. Dimecres  me tocava entrenament de karate però degut a la feina no hi vaig poder assistir. De cada vegada veig que el kobudo no el puc deixar per a entrenaments ocasionals per la qual cosa qualsevol oportunitat per poder treballar s'ha d'aprofitar. Malgrat sigui tot-sol i en unes hores del dia en les que el cos el que demana és anar a descansar. Val la pena.

Ordre



Després de l'entrenament.

Els meus alumnes infantils al dojo Sóller Goshinkan ja han après la primera lliçó. Estic satisfet perquè tot i que encara els costa bastant, després d'uns mesos, entendre les complexitats de la dinàmica del karate, sí que han après alguns aspectes més subtils però igualment importants. Aquests els puc resumir aquí amb dues paraules japoneses (a ells, evidentment, no els hi ho explic així): rei i saho. Respecte i cortesia, formen en karate-do una part substancial de l'entrenament. I això inclou tots els aspectes de la pràctica, començant pel respecte als companys, al mestre,  qualsevol part de l'equip o de les instal·lacions i també al vestit d'entrenament (dogi). Per això, veure com deixen els seus dogis després de la clase és un bon exemple de que ho han entès.

Nou repte

En la meva progressió dins l'art del kobudo m'enfront a un nou repte. Tonfa (o tunfa, o tuifa) és segurament un estri familiar a molta gent. El seu origen és incert però sembla procedir de la zona d'Indonèsia on va passar a Okinawa per convertir-se -de la mà del karate- en una arma formidable de defensa. Tant és així que una versió de porra inspirada en la forma i el maneig d'aquest estri pagès és va incorporar en els anys 70 com arma defensiva a la majoria de policies del món. Al llarg dels meus anys d'intrusió (que no dedicació) dins l'art del kobudo (que vaig iniciar a Madrid en els anys 80) he anat deixant a banda la pràctica del tonfa per centrar-me sobretot en bo-jutsu, sai-jutsu i nunchaku-jutsu. Ara he començat a redescobrir l'interès d'aquesta especialitat fins el punt que en els darrers mesos pràcticament he basat el meu entrenament de kobudo en tonfa-jutsu. El retorn al contacte amb la fusta, equilibra altre cop l'entrenament amb les altres armes. En el sistema Taira l'alternança ferro-fusta en l'aprenentatge i progrés de les diferents buki (armes) no sembla casual: ferro-fusta/ferro-fusta/ferro-fusta... (tekko/bo-nunchaku/sai/tonfa/kama...).

Tonfa-jutsu no està exempt de grans dificultats. Com ha passat amb les versions pel·liculeres de nunchaku (fins al punt ridícul exhibit per alguns 'experts' que converteix aquesta arma en 'molt perillosa' però sobretot per al mateix que creu dominar-la), el maneig de tonfa no consisteix només amb saber-lo voltejar a l'estil "kung-fu spaghetti". La transferència d'energia des del sòl a l'arma passant pel maluc és la principal dificultat. Només així la força centrífuga imprimida a la fusta amb l'ús del braç i el canell tendrà efectivitat i no quedarà en la simple vistositat del volteig. I és en aquesta connexió on hi entra el que per a mi és el "secret" del kobudo: és indissociable de la pràctica seriosa de karate. Pens que sense una bona base en karate mai es pot dominar l'art okinawès de les armes pageses. Karate i kobudo són com les dues rodes d'un carretó.

El meu vell parell de tonfa.

Disposts a fer feina

Aquí teniu el flamant grup infantil del dojo Goshinkan del centre Victòria. Estrenen dogi malgrat ja duen uns mesos entrenant karate. Diverses persones han fet possible la posta en marxa d'aquest grup i l'adquisició dels dogi i d'altre material. Des d'aquí vull agrair aquestes col·laboracions desinteressades que aviat farem públiques a través de la premsa local.