Entrenament personal, exercici de responsabilitat

En karate-do i kobudo (i també en altres Budo, especialment aquells que es basen en la repetició de condicionament, fonaments i kata) l'entrenament personal -entès com tot el que es fa, en solitari o acompanyat, defora de l'àmbit formal de la "classe"- hauria de representar, al meu entendre, al menys el 75 per cent de la formació. Però, al menys pel que fa al karate, això no és així ni de prop per a la majoria de practicants. En el karate clàssic (a les Ryu Kyu) aquest tipus d'entrenament suposava segurament més del 95 per cent o més de la formació. Les coses començaren a canviar quan el karate es va començar a estendre, primer al Japó i després a tot el món. També poc a poc al bressol del karate les coses també van començar a canviar: la professionalització dels professors i la comercialització dels dojos, convertits molts d'ells en "juku" o acadèmies ho va dur tira tira. Avui en dia la immensa majoria de practicants “normals” es limiten a assistir a les classes, dos o tres pics per setmana, i alguns encara menys. Si ens referim al karate esportiu (competició de kumite o kata) els adeptes sí que han recórrer a l’entrenament extra, fora de les classes, ja sigui condicionament físic o tècnic. Però, curiosament, els que se senten “tradicionalistes” no sempre recorren a la forma més tradicional de practicar el karate: l’entrenament instrospectiu i repetitiu en solitari de kihon, kata o hojo-undo (o amb un company: oyo, bunkai o yakusoku kumite) però fora de la classe, vull dir, per suposat, “a més de la classe”.

Excuses per no afegir quatre o sis hores d’entrenament setmanals a les tres o quatre magres que assistim a classe (suposant que no en deixem cap), sempre en trobarem, sobretot si les cercam. Però sense aquest entrenament personal en el que intentem perfeccionar i posar en pràctica, de forma continuada, allò que hem après dels nostres mestres és impossible progressar en el camí del karate-do, del kobudo, o del que sigui. Per suposat les limitacions de temps, laborals o familiars existeixen i en la majoria dels casos s’han de prioritzar. Però si som sincers amb nosaltres mateixos veurem com, moltes vegades, si no practicam diàriament és per comoditat i perquè estam instal•lats en la cultura del “no esforç”. I que qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.